Com eduquem els nostres fills i què en podem esperar?

estils educatiusMoltes vegades escoltem que hi ha pares que fan comentaris de l’estil de “no em puc creure que el meu fill s’hagi tornat així, si de petit era un nen tant bo i tant afectuós”… parlen de fills cruels, agressius, dèspotes, manipuladors, immadurs, infantils, …. En cap moment d’aquest tipus de converses no escoltes un “mea culpa” d’aquests pares i no es tracta de que ells siguin 100% responsables de com és el seu fill en la segona infància i l’adolescència, , ni molt menys,  però si que s’haurien de parar a meditar què han fet ells perquè els seus fills es comportin com ho fan enlloc de limitar-se a queixar-se i a prendre el rol de víctima. Pot sonar culpabilitzador i fins i tot pot despertar certa indignació llegir això si ets tu qui et trobes en aquesta situació però crec que és important comprendre el perquè de tot plegat.  Per fer-ho ens centrarem en els estils educatius i en les repercussions més habituals d’aquests.

L’estil autoritari és aquell en què s’educa en base a unes normes que són les que són perquè qui imposa aquesta educació així ho ha decidit, és a dir, “això és així perquè ho dic jo i sinó fas el que jo dic prepara’t per les conseqüències”. Per tant, la comunicació és escassa i ineficaç i son pares que tenen poc en compte les necessitats i l’afecte dels infants.

L’estil sobreprotector és aquell en què es tem perquè el nen/a pateixi de qualsevol manera i per evitar-ho se li fa tot i se’l protegeix de tot, no fos cas que és fes mal. En aquesta situació els infants no viuen, no aprenen a caure i a aixecar-se i a fer-se més forts, sinó que aprenen a que tot els hi vindrà fet, que res els pot fer mal. Llavors quan arriba el moment en què aterren a la realitat del dia a dia sense la sobreprotecció parental, es troben insegurs, incrèduls envers el desenvolupament de les situacions, indefensos,…

L’estil permissiu és aquell en què el petit/a fa allò que vol, no té límits, no se l’hi diu què ha de fer o què no ha de fer, no hi ha normes preestablertes i únicament s’evita que el nen s’enfadi. Són pares que no donen tot l’afecta i la calidesa que els fills com a éssers socials que són necessiten.  Què passa llavors quan a l’escola li diuen com s’ha de comportar i quines normes ha de seguir? O quan està amb un grup d’amics i ell vol fer una cosa i la majoria vol fer-ne una altra?

Cada un d’aquests estils educatius té unes repercussions diferents en la mainada. Així, els fills que han crescut amb pares amb un estil autoritari solen esdevenir en adolescents  frustrats i amb baixa autoestima o bé agressius i tirans. Els fills que han crescut amb pares permissius esdevenen nois/es amb una molt baixa tolerància a la frustració, amb un elevat nivell d’exigència cap a tercers però en cap cas cap a si mateixos, immadurs i amb greus problemes alhora d’acceptar les normes. Finalment els fills de pares sobreprotectors són aquells que no accepten un no per resposta, on els seus desitjos són ordres pels altres i que si no reben allò que estan acostumats perden el control.

El panorama davant d’aquests 3 estils educatius es desolador i òbviament els pares solen barrejar aspectes d’aquest 3 estils ja que poques vegades aquests es desenvolupen de forma pura. Cal tenir en compte que existeix un altre estil educatiu, l’estil democràtic, que és aquell que es considera el “més saludable” on el fill aprèn en base a aquest estil a diferenciar què és correcte i què no, on s’estableixen normes, rutines, hàbits, on no cal amenaçar ni cedir en tot i on els fills aprenen a ser cada vegada més autosuficients. Aquest estil el posen en pràctica aquells pares que són càlids però exigents, que estableixen límits, que treballen amb els infants perquè progressivament millorin la seva autonomia, que estableixen normes coherents i sanes, que entenen les particularitats i necessitats de cada infant com a persona individual i diferenciada dels seus germans, que ajuden i recolzen els fills quan aquests cauen o cometen errors, …Això dóna lloc a adolescents capacitats, estables emocionalment, amb un nivell adequat de tolerància a la frustració, amb una bona autoestima, amb recursos i amb un bon nivell d’autocontrol.

Molts pares podeu estar pensant que això és molt fàcil de dir per escrit però que en el dia a dia, al realitat és una altra molt diferent i no negaré que no tingueu raó però si us trobeu perduts podeu buscar informació, podeu posar-vos en contacte amb professionals de l’àmbit de l’educació i/o de l’àmbit de la psicologia, però no deixeu que el temps solucioni els conflictes perquè aquests només empitjoraran o que l’escola sigui qui tingui tota la responsabilitat alhora d’educar els vostres fills, ja que la darrera responsabilitat sempre serà vostra.

 

Montse Roura Psicòloga

Montse Roura Psicòloga

Montse Roura i Regincós, psicòloga sanitària experta en hipnosis clínica i terapeuta de parella, amb número de col·legiada 21312. Per accedir a més publicacions o per posar-t'hi en contacte només cal que accedeixis a: http://www.montseroura.cat o truquis al 645.23.64.40

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.