Els límits en els infants

Hi ha molts pares que parteixen de la filosofia que si posen gaires límits als seus fills aquests no els estimaran tant i possiblement aquests pensaments i aquesta forma d’actuar està molt relacionada amb la seva infància al recordar-se immersos, per exemple, en una educació autoritària i rígida. Si senten que el tipus d’educació que varen rebre va motivar que no tinguessin la llibertat necessària, que no rebessin la comprensió que haurien desitjat i que aquest fet els ha marcat al llarg de la seva vida, poden sentir la necessitat de pensar que no volen repetir aquest patró. I ja està bé aquest raonament, però què succeeix quan passes d’un patró massa rígid i autoritari a un patró massa relaxat i mancat totalment de control i de limitacions? És a dir, quan passes d’un extrem a l’altra on els límits esdevenen inexistents? El que passa és que et trobes amb infants completament desprotegits, infants perduts psicològicament parlant, que no saben cap a on tirar ni què és bo ni què és dolent ni entenen el perquè de tot plegat. Són infants que no tenen cap tipus de rutina, ni cap tipus d’horari, ni cap estructura del què és adequat i del què no és adequat fer o dir, simplement es mouen instintivament i senten que és la forma correcte de fer-ho perquè no en coneixen d’altra.

Posar límits en els infants és important perquè aprenguin que no poden aconseguir tot el que volen, que aconseguir les coses té uns beneficis però també un treball i un cost, que cal acceptar negatives de tercers, que les coses no sempre surten com un desitjaria… un seguit de situacions i pensaments que són importants que aprenguin al llarg de la seva infància, per obtenir un bon nivell de tolerància a la frustració i perquè no, de resiliència (capacitat de ressorgir més enfortit d’una situació negativa). L’establiment de límits, per tant, també forma part dels altres aspectes rellevants que ajuden en la formació del “jo” del nen o la nena i que permeten que s’erigeixi una base sòlida per una edat adulta equilibrada.

En moltes ocasions acudeixen a consulta pares al·legant que els fills presenten un elevat nivell d’agressivitat i que fins i tot aquesta agressivitat va dirigida contra ells i no s’expliquen quina pot ser la causa perquè com ells diuen “mai li ha faltat de res i sempre l’hem deixat fer el que ha volgut, no sé de què es queixa i perquè em tracta així ara”. L’explicació més probable, tot i que no la única ja que cada cas és particular, és que l’establiment de límits al llarg de la infància del fill va quedar difús (estil educatiu massa lax amb molta permissivitat) o tot el contrari, que l’estim educatiu era massa autoritari. En ambdós casos el resultat pot donar lloc a conductes d’agressivitat en la pubertat i l’adolescència. És important, per tant, que siguem uns pares que marquem límits però que alhora siguem afectuosos, que els hi demostrem als fills que estem allà per recolzar-los, que si cauen, que han de caure, els recollirem i que de tots els errors n’aprendran i que sobretot a nivell emocional se sentin recolzats i estimats… i el primer pas per aconseguir tot això és posar els límits justos i necessaris ja des de la primera infància dels nostres fills.

limits a infants

Montse Roura Psicòloga

Montse Roura Psicòloga

Montse Roura i Regincós, psicòloga sanitària experta en hipnosis clínica i terapeuta de parella, amb número de col·legiada 21312. Per accedir a més publicacions o per posar-t'hi en contacte només cal que accedeixis a: http://www.montseroura.cat o truquis al 645.23.64.40

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.