Justifica les teves limitacions i no les superaràs mai

 

limitacionesProbablement, Richard Bach tenia molta raó quan deia aquesta frase, perquè moltes persones utilitzen una gran quantitat d´energia argumentant en favor les seves pròpies limitacions: “No puc fer tal cosa”, “No puc evitar-ho, sempre he estat així”, “Mai tindré una relació de parella de veritat” i milers de frases negatives i derrotistes més.
La nostra ment és un instrument molt poderós. Quan decidim que alguna cosa és veritat i que es troba fora del nostre abast, sovint és molt difícil traspassar aquesta barrera. I si nosaltres mateixos busquem arguments que reforcin aquesta posició, aleshores aconseguir-ho es converteix en gairebé impossible. Suposa, per exemple, que et diguessis a tu mateix “No sé escriure”. Aleshores buscaries exemples que justifiquessin aquest pensament. Possiblement recordis un treball de classe de baixa qualitat de quan anaves a l´institut o evocaràs com de maldestre et vas sentir la darrera vegada que vas intentar escriure una carta. Possiblement, fins i tot, t´omplis el cap d´idees tant negatives que no et quedarà temps per intentar escriure. Si vols escriure o fer qualsevol altra cosa, el primer que cal fer es fer callar el teu crític més sever: tu mateix.
Recordo ara a una clienta que em deia “Mai tindré una relació sana de parella. Sempre les faig malbé”. Sense cap mena de dubte, tenia raó. Sempre que coneixia a algú nou es posava a buscar, sense adonar-se´n, motius per a que la nova parella l´abandonés. Si ella mateixa arribava tard, deia “Sempre arribo tard”. Si no estaven d´acord en alguna cosa, deia “Sempre m´estic discutint amb tothom”. Per tant, més aviat o més tard, sempre acabava convencent a les seves parelles de que la deixessin perquè no era digna del seu amor. I aleshores era quan deia: “Ho veus? Sempre passa el mateix. Mai tindré una bona relació de parella”.
Aquesta clienta va tenir que aprendre a deixar d´esperar que les coses sortissin malament, a ser conscient de que es passava la vida argumentant a favor del es seves pròpies limitacions. Quan començava a dir “Sempre faig el mateix”, tenia que dir “Això és ridícul. Jo no faig sempre el mateix”. Va tenir que adonar-se´n de que argumentar en favor de les pròpies limitacions no és res més que un hàbit negatiu que pot ser substituït per un altre més positiu. Avui en dia les coses li van molt millor. Quan, molt de tant en tant, recau en el vell hàbit, fins i tot és capaç de riure’s d´ella mateixa.
Jo he descobert que, quan argumento en contra de les meves pròpies limitacions, gairebé mai em decebo. Sospito que a tu et pot arribar a passar el mateix.

Recordo un conte sobre l´acceptació d´un mateix que acostumo a explicar de vagades als nens que venen a la meva consulta.
Diuen que hi havia un nen tant sensible, tan sensible, que tenia pessigolles en el cabell. Només calia tocar-li una mica el cap i es trencava de riure. I quan començava amb el riure de les pessigolles, no hi havia qui li fes parar. Així que aquest nen va créixer acostumat a situacions estranyes: quan venien a casa les amigues de la seva àvia, sempre acabava per terra de tant riure, perquè no faltava mai una iaia que li toqués el cabell dient “què maco que ets”. I els dies de vent eren terribles. Quan el vent tocava la seva melena aquell nen queia a terra de tant de riure. DE fet, el seu cabell era molt llarg perquè cap perruquer havia aconseguir apropar-li les tisores sense que ell rigués.
Tanmateix, veure´l riure era molt contagiós i, quan aquell nen començava amb les seves pessigolles, tothom al voltant seu acabava rient sense parar i es tenia que interrompre qualsevol cosa que estesin fent. Per aquest motiu, a mesura que es va anar fent gran, van començar a no deixar que entrés en molts llocs, perquè hi havia moltes coses serioses que no es podien espatllar amb el seu riure.
Aquell nen va fer de tot per intentar controlar les seves pessigolles: va portar mil barrets diferents, utilitzava laques i escumes pel cabell molt fortes, es va rapar el cap i fins i tot es va apuntar a ioga per veure si podia controlar les pessigolles relaxant-se al màxim. Però res, era impossible. I desitjava amb totes les seves forces ser un nen normal, així que es va començar a sentir trist i desgraciat per ser diferent.
Però un dia va conèixer pel carrer a un pallasso molt especial. Era molt vellet i ja gairebé no podia ni caminar, però quan va veure al nen trist i plorant, se li va apropar per fer-lo riure. No li va costar gaire fer que el nen ries i varen començar a parlar. El nen li va explicar el seu problema amb les pessigolles i li va preguntar com era possible que un home tan ancià continués fent de pallasso.

– No tinc a qui em substitueixi- va dir ell- i tinc un treball molt seriós que fer.

El nen el va mirar estranyat: “seriós? un pallasso?”, pensava intentant entendre. I el pallasso li va dir:

– Vine, que t´ho ensenyaré.

Aleshores el pallasso el va portar a recórrer la ciutat, parant en els hospitals, cases d´acollida, orfenats, escoles…Tots estaven plens de nens malalts o sense pares, amb problemes molt importants, però quan veien aparèixer el pallasso, les seves cares canviaven completament i s’il•luminaven amb un somriure. Aquelles estonetes de riure amb el pallasso ho canviaven tot. Però aquell dia encara era tot més especial perquè, en cada parada, les pessigolles del nen acabaven apareixen i el seu riure contagiós va acabar amb tots els altres nens també per terra, morts de riure.
Quan van acabar la visita, el vell pallasso li va dir, fent-li l´ullet:

– Veus ara quin treball tan seriós? Per això no puc retirar-me, encara que sigui tan vell…
– És veritat- va dir el nen amb un somriure, fent-li també l´ullet-. No ho podria fer qualsevol. El teu substitut tindria que tenir un do especial pel riure…I això és molt difícil de trobar…- fa afegir, just abans de que el vent despertés les seves pessigolles i el seu riure.

I d´aquesta manera aquell nen es va convertir en pallasso, substituint així a aquell ancià tan excepcional, i cada dia s´alegrava de ser diferent, gràcies al seu do especial.

 

Dr Josep Mª Bertran.

UTIDA Centre Psicològic i Nutricional
Avda Prat de la Riba nª4, 2n-3ª 43001 Tarragona
Tel: 692559500
Email: utida.psicologia@gmail.com
Web: www.centroutida.com

jmbertran

jmbertran

Dr. Josep Mª Bertran.
UTIDA Centre Psicològic i Nutricional
Avda. Prat de la Riba nª4, 2n-3ª 43001 Tarragona
Tel: 692559500
Email: utida.psicologia@gmail.com
Web: www.centroutida.com