La vida no és (gairebé mai) una emergència

 

images1En alguns sentits, aquesta és una de les principals frases que em repeteixo amb freqüència. I ja n´és de curiós, perquè els que em coneixeu sabeu que també soc metge d´emergències. Malgrat que la majoria de persones creuen el contrari, la vida no és una emergència.
Al llarg de la meva carrera professional he tingut molts clients que deixen de banda la seva família, els seus amics, els seus propis somnis, degut a la seva tendència a pensar que la vida és una emergència. Justifiquen el seu comportament neuròtic mitjançant la creença de que, si no treballen vuitanta hores a la setmana, no aconseguiran acabar-ho tot. Sovint els recordo que, quan morin, la seva “carpeta de temes pendents” continuarà estant plena!!!.
Ara recordo una clienta, mestressa de casa i mare de tres fills, que em deia fa poc: “Simplement, és que no aconsegueixo tenir la casa tan neta com voldria, abans de que tothom surti cada matí”. Estava tan afectada per la seva incapacitat per ser perfecta, que el seu metge de capçalera li havia receptat un ansiolític. Actuava, i es sentia, com si tingués una pistola apuntant-li al cap tota l´estona i el tirador estigués exigint-li que tots els plats estiguessin guardats i les tovalles doblegades…o si no!!!…Un cop més, la idea que roman amagada en aquesta suposició és: “És que això és una emergència!!!” La veritat és que ningú més que ella havia creat la pressió a la que ara es veia sotmesa.
Mai he conegut a ningú (i m´incloc) que mai hagi convertit alguna de les petites coses quotidianes en una gran emergència. Ens prenem les nostres pròpies metes tan seriosament que oblidem divertir-nos durant el camí, i oblidem concedir-nos moments de reflexió. Agafem simples preferències i les convertim en condicions per a la nostra pròpia felicitat. O ens donem plantofades a nosaltres mateixos si no aconseguim complir els terminis que nosaltres mateixos ens hem prefixat. El primer pas per a convertir-se en una persona més plàcida, consisteix en tenir la humilitat d´admetre que, en la majoria dels casos, ets tu qui fa que les coses siguin un problema. La vida normalment continuarà endavant encara que les coses no surtin tal com estava planejat. Resulta útil que, de tant en tant, recordis i et repeteixis a tu mateix la frase “”La vida no és una emergència”.

Per concloure aquesta trovada amb vosaltres, m´agradaria compartir amb vosaltres un conte zen sobre el que us estava explicant. Espero que us agradi…

“Un capvespre de tardor, la boira espessa cobreix gairebé del tot el riu Saitama. Un monjo i un jove novici es disposen a travessar-lo en una barca lleugera. Les ones són grogues i tumultuoses, i s’ha aixecat un vent violent:

– Mestre, ja sé que ens esperen al monestir de Rishiko, però, no seria
prudent d’ajornar la nostra visita fins demà? Podríem menjar un bol d’arròs, i dormir en aquella barraca de branques que veig allà baix.
-……………….
Davant el silenci del seu mestre, Kasuku es resigna a embarcar-se, i comença a remar. De l’altra riba només se’n veu una línia fosca perduda
entre la boira.

-Mestre, el riu és ample, i el vent que bufa de través no ens deixa avançar com voldríem.
-………..

Passa una dotzena de minuts, que a Kasuku li semblen una hora. Rema en silenci, el cor inquiet.
De sobte, una altra barca més gran apareix davant de la seva. Kasuku, deixant anar els rems, es posa dret i aixeca un braç.

-Mestre, toparà amb nosaltres, ens esclafarà, naufragarem. Ei, ei, pilot! Si tingués a l’abast qui governa l’embarcació, li clavaria un bon cop de garrot que li trauria les ganes de posar en perill uns sants barons com nosaltres….
-…………….
-Mireu, mestre, la barca s’apropa i ens foradarà amb la seva proa punxeguda. Ja veig el pilot: aquest timoner assassí dorm tranquil·lament!.
-……………..
-Mestre, la barca ja és a tocar! Maleït sigui aquest pilot criminal! Que el cicle de les seves reencarnacions duri un milió d’anys, que sigui xacal, hiena, rata, puça….
Quan estan a punt de topar, un remolí oportú, o una maniobra hàbil del mestre, evita el perill, i les dues barques continuen indemnes el seu camí.

-Has observat l’interior de la barca, Kasuku? –pregunta el monjo zen.
-Sí, mestre. La forma que he pres per un home era un sac de gra.
-Digues, Kasuku, contra qui t’has enfadat tant…”

 

 

jmbertran

jmbertran

Dr. Josep Mª Bertran.
UTIDA Centre Psicològic i Nutricional
Avda. Prat de la Riba nª4, 2n-3ª 43001 Tarragona
Tel: 692559500
Email: utida.psicologia@gmail.com
Web: www.centroutida.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.