Sentiment de culpa i procés de dol

 

índiceAvui m´ha vingut al cap la imatge de la pel·lícula de Disney Pinotxo i el seu inseparable Pepito Grillo. Aquest insecte elegant de barret blau ajuda a en Pinotxo a distingir entre una acció correcta i una incorrecta. De la mateixa manera, tots tenim una veu interna que sorgeix des de dintre nostre en molts moments i que és especialment nítida durant els períodes de dol, fent aparèixer, sovint, una mescla de sentiments amargs que anomenem culpa.

La culpa és un sentiment amarg que sentim quan mirem el nostre passat, amb la sensació de que la nostra conducta no ha estat del tot apropiada. Pot basar-se en un esdeveniment real i fins i tot, pot ser imaginari, però l’emoció que experimentem a l’evocar el fet pot ser igual de desagradable.

De que et sents culpable?

El sentiment de culpa és un dels sentiments més destructius i que més mal ens pot fer. A que és degut això? Doncs a que aquest fantasma del passat escampa tota la seva influència al que vivim avui i, de vegades, fins i tot el seu efecte ens pot paralitzar.  Ens passem la vida buscant alguna cosa que ens realitzi, un futur millor, la felicitat…. però a la vegada, deixem passar el present per aquest sentiment de culpabilitat.

El sentiment de culpabilitat és una sensació que molesta i entorpeix al desig de ser feliç. Si no sabem canalitzar aquesta emoció, es pot arribar a l’obsessió

 

Aquest diàleg entre Pepito Grillo (la part de la nostra consciència que ens culpabilitza) i Pinotxo (la nostra part que se sent inculpada) en un principi no té que resultar pertorbador o negatiu. Això és el que, en Psicologia, anomenen culpa sana. Aquesta conversa amb nosaltres mateixos ens pot portar a la reflexió i a distingir del que som responsables, independentment dels fets reals dels que es tracti, amb la finalitat de completar assumptes pendents i portar a terme accions simbòliques en relació a la pèrdua.

Però, de vegades, no succeeix així. En lloc d´ocupar-nos sanament de la “veu de la culpa”, el diàleg intern creix fins a convertir-se en un turment existencial. En aquests casos, Pepito Grillo es converteix en un monstre del passat, gegantí com un Tiranosaurus Rex que ens amenaça i ens impedeix viure en pau, complicant el procés de dol. Ens quedem congelats en el present i ens sentim terriblement malament per les accions que vam fer (o que no vam fer) en el passat, per assumptes que, en la majoria de les ocasions, estaven fora del nostre control.

Això fa que busquem auto-castigar-nos per expiar els nostres sentiments de culpa i, fins i tot, arribem a emmalaltir físicament: el nostre sistema immunitari es debilita, desenvolupem trastorns d´ansietat, alteracions gastrointestinals o, en alguns casos, malalties cardiovasculars. En aquests casos els psicòlegs parlem de “culpa no sana o neuròtica”.

Què pots fer per deixar de banda aquesta sensació? Podries revisar la teva pròpia exigència? O potser l’exigència vers els demés? Podries aprendre a no buscar la culpa a fora? Podries aprendre a trobar causes i no culpables? Podries parlar de responsabilitat i no de culpa?

 

O potser has d’acceptar que ets humà i que comets errors? Ets capaç de perdonar-te a tu mateix?

 

Et veus capaç de seguir endavant? La culpa fa referència al passat; i el passat és passat i per tant ja no hi és.

 

Quan ens passa això, el tiranosaure intern de la culpa ens escup frases que comencen per “si jo hagués…”, “si no li hagués fet això…”, “si l’hagués portat abans al metge…”, “si hagués demanant una segona opinió mèdica…”, “si no hagués fet cas del que em deien…”, “si hagués conduit jo…”, “si hagués actuat diferent…” i una llarga llista (sovint eterna) de frases autorecriminatòries.

Però no acaba aquí. A més a més, aquest monstre és alimentat no només per la nostra veu interna sinó també, sovint, per éssers estimats que ens aporten més arguments per a continuar sentint-nos culpables, amb actituds (s´allunyen de tu, no et parlen) o amb acusacions verbals directes (“tu vas tenir la culpa…”, “si no t´hagués conegut mai…”, “tú el vas posar malalt…”).

Pot passar també que vivim en contextos culturalment exigents, amb patrons socials inflexibles que agreugen el sentiment de culpa.

Per tot això, és important aprendre a manejar la culpa per poder viure un dol sa.

Des de la meva experiència com a psicoterapeuta, vull compartir amb tu algunes suggeriments que faig amb freqüència als meus clients en dol i que poden evitar que el teu Pepito Grillo arribi a ser un Tiranosaurus Rex:

 

  • Expressat amb un interlocutor adient.
  • Durant el dol és especialment important trobar una persona que, amb empatia, pugui escoltar els nostres temors, dubtes i sentiments, algú que estigui lliure d´avaluacions o judicis rígids. Només el fet de poder verbalitzar i ser escoltats en relació als nostres pensaments de culpa ens pot alleugerir emocionalment. Aquest interlocutor pot ser un familiar o un amic que ens pugui comprendre, però també ho pots trobar en un grup de recolzament o en un terapeuta del dol.

 

  • Reconeix les teves limitacions com a ésser humà.
  • Sovint ens sentim responsables per coses que no vam poder controlar i que, objectivament, no estaven en les nostres mans. Es important considerar minuciosament, per exemple, quan no tenim la capacitat d´anticipar perills o interpretar senyals de risc que van poder causar la pèrdua.

 

  • Aclareix les teves responsabilitats amb qui t´inculpa.
  • Buscar dialogar i aclarir malentesos amb persones del teu context proper que t´increpen com a possible causant de la pèrdua. Si no estan disponibles per una trobada cara a cara els hi pots enviar un missatge, expressant el teu paper responsable i limitat en les circumstàncies que es van donar. Si això també falla, pots recórrer a mediació mitjançant un tercer professionalment entrenat per manejar conflictes com un terapeuta, mediador o jutge de pau.

 

  • Practica activitats que et facin sentir bé.
  • En lloc de mantenir els pensaments al voltant de la idea de culpa, dóna’t permís per fer una treva en el teu diàleg intern mitjançant algun tipus de meditació o de pregària si tens creences religioses. També pots fer tasques manuals, exercicis rutinaris o refugiar-te en la natura.

 

  • Emprèn accions per solucionar l´error, si va existir realment.
  • Transforma els sentiments de culpa en responsabilitat buscant accions concretes per corregir errors que hagueres pogut cometre. Si et vas veure involucrat en un accident, busca com indemnitzar els afectats en la mesura en que puguis; ofereix ajuda als familiars per minimitzar la pèrdua. Si això no és possible, tracta de fer un acte simbòlic en honor a qui ja no hi és: pots fer una donació a una donació per la prevenció de malalties, realitzar accions solidàries per la teva comunitat o unir-te a un grup de voluntaris socials.

 

  • Busca ajuda professional.
  • Si tots els suggeriments anteriors fallen i continues sentint-te culpable, és important que busquis ajuda professional com ara un psicòleg o psicoterapeuta per tal d´evitar un excessiu autocàstig, destravar el procés del dol i trobar el camí de l´autoperdó i l´equilibri emocional. Un terapeuta qualificat pot ajudar-te específicament a vèncer els sentiments de culpa que no pots vèncer sol/a.

 

 

 

 

 

 

 

jmbertran

jmbertran

Dr. Josep Mª Bertran.
UTIDA Centre Psicològic i Nutricional
Avda. Prat de la Riba nª4, 2n-3ª 43001 Tarragona
Tel: 692559500
Email: utida.psicologia@gmail.com
Web: www.centroutida.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.